Un memorial necessari

[Article publicat al Diari Menorca el 21 de març de 2021]

Hem perdut la mirada que veia el món des de la perspectiva dels morts. De manera incansable,
la seva mirada, mortalment trista, va vessar tendresa i esperança sobre aquesta vida gèlida”

(Theodor W. Adorno, en ocasió de la mort de Walter Benjamin)

Dimarts dia 17 de març es van col·locar a Maó les darreres Stolpersteine i Pedres de la memòria de les vint-i-vuit que s’han instal·lat a partir de dia 5 d’aquest mes a Ciutadella, Es Mercadal, Alaior, Es Migjorn Gran, Maó i Es Castell.

Com segurament el lector ja sap, aquest és un projecte ideat i realitzat a partir de 1993 per l’artista alemany Gunter Demnig. Les «pedres per tropissar» —açò és el que significa Stolpersteine— són uns blocs de formigó amb una placa de llautó que duu una inscripció gravada, que es col·loquen davant les cases on van viure les víctimes del nazisme als camps de concentració i extermini. A dia d’avui, ja són més de 75.000 les pedres col·locades arreu del món, constituint així el monument descentralitzat més gran del planeta.

A Menorca ja hi havia un precedent, que és de justícia reconèixer: va ser la iniciativa pionera de CGT, que l’any 2018 va encarregar a Gunter Demnig les tres primeres Stolpersteine, que van ser col·locades als carrers de Ciutadella pel propi artista.

Les vint Stolpersteine recorden víctimes directes del nazisme, i les vuit «Pedres de la memòria» recorden víctimes del franquisme. El règim de Franco va ser germà i col·laborador del nazisme. En aquesta història, és alguna cosa més que anecdòtic que el pare de Gunter Demnig vagi ser pilot de la Legió Còndor, l’esquadra aèria alemanya que va bombardejar la població civil de Guernica el capvespre del dilluns 26 d’abril de 1937, en ple dia de mercat, causant més de dos-cents morts. De fet, el projecte Stolpersteine ha estat per a Gunter Demnig un camí de redempció i reconciliació amb la memòria de son pare.

Per açò s’han col·locat a Menorca vuit «Pedres de la memòria» amb la placa d’acer —el color les distingeix de les Stolpersteine, de llautó daurat— en memòria de vuit menorquins innocents assassinats el 1939 després d’uns judicis-farsa sense cap garantia que, setanta-cinc anys després de la seva mort, encara no havien rebut mai cap gest públic de recordança.

En aquesta ocasió, Demnig no ha pogut venir a Menorca a causa de les restriccions de viatges per la pandèmia. Si hagués pogut venir, hauria col·locat ell mateix les llambordes, com fa arreu. L’alternativa per la seva absència, però, no ha pogut ser més encertada: les pedres han estat col·locades per familiars de les víctimes, fent-se protagonistes d’aquest memorial senzill, però d’una càrrega emocional i històrica molt grans.

Al costat d’aquests familiars hem viscut uns dies realment intensos. Alguns familiars van conèixer les víctimes directament. Altres només els han conegut a través de fotografies, documents, i la memòria familiar. En molts casos, les famílies van ignorar durant anys, fins i tot dècades, el destí terrible que van córrer els seus parents. I impressiona que la repressió franquista encara pesi en el cor de molts familiars, que recorden amb un dolor ben viu que durant moltíssims d’anys els relats esgarrifosos de la història dels seus parents van ser silenciats pel règim, i amagats pels familiars per la por a patir represàlies.

Les víctimes del nazisme i del franquisme a Espanya ho van ser doblement: per la repressió, el càstig i en la majoria de casos la mort violenta que van sofrir les pròpies víctimes, i per l’estigmatització i menyspreu que van seguir patint els seus familiars durant anys o dècades.

Aquests dies hem conegut casos que encongeixen el cor, com el d’una dona de Maó que va quedar viuda —li van assassinar el marit—, amb tres criatures, i que després d’haver estat desnonada de la casa on vivia llogada va veure com l’exèrcit pretenia endur-se els tres fills per internar-los per la força a una acadèmia militar, on serien sotmesos a la pertinent «reeducació» per part del règim. Van tenir la sort que un metge maonès es va arriscar personalment signant un certificat que deia que aquells al·lotets no tenien la salut mínima necessària per incorporar-se a files. Açò els va salvar.

Només és un dels molts relats colpidors que hem escoltat. El denominador comú de tots és la por cerval dels familiars durant tots els anys de règim franquista, la injustícia d’haver hagut d’esperar set o vuit dècades per veure dignificada la memòria dels seus parents. Mentre que a tot Europa des de 1945 els memorials democràtics per les víctimes del nazisme i el feixisme són un motiu d’identificació i orgull de tota la societat, sense distinció de colors polítics, la trista realitat d’Espanya és que ni tan sols el final del franquisme i l’inici de l’etapa democràtica va comportar la reparació de la memòria dels vençuts. Aquesta desigualtat respecte a les altres víctimes dels anys de la Segona República i la Guerra Civil, que sí van ser identificades i reconegudes, requereix una priorització dels actes memorials que ningú hauria de qüestionar. Sobretot quan són el primer acte de reparació que les famílies han pogut tenir.

Encara ens queda molt de camí a fer per poder tractar amb normalitat la història del segle XX, i per completar el camí de la reconciliació. La generació actual tenim el deure de fer les passes que els nostres antecessors, fins ahir mateix, no van tenir el coratge d’emprendre. Segur que alguna vegada ens equivocarem, però la pitjor decisió seria mantenir un oblit vergonyant i injustificable.