La memòria reparadora

El 14 d'abril d'enguany, 93è aniversari de la proclamació de la Segona República, ha coincidit amb la decisió del PP i Vox d'acabar amb la feina que s'ha fet els darrers anys per rehabilitar la memòria de les víctimes de la repressió franquista.

És molt trist que quan fa prop d'un segle d'aquells esdeveniments encara no hàgim aconseguit un consens bàsic sobre les polítiques de memòria que han de dur a terme les institucions públiques. Sembla que aquesta incapacitat té a veure amb el retard amb què es va començar a posar aquest tema damunt la taula.

A altres països europeus han avançat en polítiques reparadores del passat, concretament amb dues línies d'actuació. D'una banda, vetant la participació política dels partits negacionistes, i de l'altra establint una clara distinció entre la memòria privada i la memòria pública: totes les persones que havien estat víctimes mereixien algun tipus de reparació personal, però el reconeixement públic era per als defensors de la democràcia.

A Espanya, en canvi, el consens de la Transició va optar pel silenci, per mirar cap a una altra banda, validant la llosa d'oblit que havia imposat el franquisme. L'absència d'una reparació pública de la memòria de les víctimes oblidades, la igualació pràctica dels guanyadors i dels vençuts, ha provocat que quan les institucions s'han posat a fer-hi feina resultàs massa fàcil el discurs demagògic de "remenar coses del passat". Com escrivia Ignasi Aragay fa uns dies, damunt una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox.

L'essència de les lleis i les polítiques de memòria democràtica dels darrers anys té a veure amb la justícia reparadora. És hipòcrita reclamar igualtat de tracte per a totes les víctimes de la guerra civil i el franquisme quan les víctimes de la repressió republicana, que evidentment va existir i que ningú no reivindica, descansen en tombes identificades i dignes, i les seves famílies els han pogut plorar i honorar, mentre que moltes víctimes de la repressió feixista encara estan a fosses comunes sense identificar, i els seus familiars, sovint ja de tercera generació, ni tan sols saben a on els han d'anar a posar unes flors.

A Menorca, les actuacions de les institucions públiques en matèria de memòria democràtica no només s'han dirigit a les víctimes i els represaliats del franquisme. Per primera vegada a la història, el Consell Insular de Menorca governat per l'esquerra va finançar i encarregar, a partir de 2017, un cens de totes les víctimes de la guerra civil i el franquisme. Parlar de concòrdia i pacificació quan es nega el dret de les víctimes silenciades a sortir de l'oblit i a recuperar la dignitat és l'herència franquista que abandera amb orgull la nova extrema dreta, i del franquisme sociològic que, malauradament, continua covant en les entranyes d'una dreta que mai no ha acabat de fer la transició a la democràcia.

La proposta de derogació de la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears que ha redactat l'extrema dreta és una mala notícia. I encara és una notícia pitjor que tota la dreta hi vulgui donar suport. Però aquest no és el final del camí. La llavor de la memòria reparadora i de restauració de la dignitat ha estat plantada amb la feina feta aquests anys passats. Aquesta llavor ara pot quedar colgada, però no tenc cap dubte que prest o tard tornarà a rebrotar, i que l'autèntica reconciliació, que només pot partir del reconeixement de la dignitat de totes les víctimes, serà possible.

En un context de molta tensió geopolítica, d'un increment de tot tipus de violència i agressivitat a la nostra societat, és necessari humanitzar les víctimes del passat perquè en el futur tinguem una societat més humanitzada.