El passat 9 d’agost es va publicar en aquest diari l’article “Memoria silenciada” de la Sra. Sugrañes. Un cop llegit m’he sentit interpel·lada a contestar-li. Primer, per recordar-li que la Llei de Fosses va ser aprovada unànimement per tots els grups parlamentaris, el PP inclòs. Cert que no vam poder aconseguir el mateix consens amb la Llei de Memòria Democràtica, però amb tot, molts dels articles també els van votar a favor. Entrem en matèria.
Primera evidència: tots aquells que clamen contra l’obertura de fosses, contra els actes de celebració de la memòria històrica, excusant-se en què no cal remoure el passat, tots ells tenen els seus morts localitzats i enterrats.
Segona evidència: tots aquells que rebutgen recuperar la memòria acostumen a ser revisionistes. O pitjor, negacionistes.
És temps de memòria. Moment per al record enmig d’una vertiginosa febre commemorativa on tot, o gairebé tot, remet a la memòria. La memòria és un lloc comú. Real i imaginari. Individual i col·lectiu. Local i global: la memòria és glocal. Ja tot és passat: l’ahir, i l’avui. Andreas Huyssen parlava de “passats presents”, passats que no proscriuen. Ni prescriuen.
I on queda més palesa la necessitat de lleis d’aquests tipus ve donada perquè tots els genocidis, totes les massacres, tenen els seus negacionistes. Allà on hi ha hagut violència, massacres, víctimes, emergeixen veus que capgiren les coordenades interpretatives del passat.
Tercera evidència: durant el govern del Sr. Rajoy es vanagloriaven de no destinar ni 1€ a la Llei de Memòria Històrica, aprovada l’any 2007. No destinar cap partida pressupostària implica que la llei no es pugui desenvolupar. “Eliminaría todos aquellos artículos que hablan de dar dinero público para recuperar el pasado. Yo no daría un solo euro del erario público a esos efectos”, va dir en Rajoy l’any 2008. I el nou (nou?) president del PP, el Sr. Casado -posseïdor de múltiples màsters sense fotre brot- eleva l’aposta i xerra de “cosas de abuelos”. Una altra perla del Sr. Casado, pronunciat aquest juliol passat: “Des del 1975 qualsevol familiar pot buscar les restes dels seus éssers estimats amb ple suport de les Diputacions i el Govern d’Espanya”. Respirem.
Quan sents que representants públics diuen coses com aquestes, tothom es pot demanar per què no van derogar la Llei de Memòria Històrica? Potser és perquè no seria ben vist per la totpoderosa Europa, on sí s’ha tipificat com a delicte l’apologia del feixisme?
Quarta evidència: mentre no s’ha destinat ni 1€ a la Llei de Memòria Històrica sí s’han destinat partides pressupostàries a la Fundación Francisco Franco. Per cert, impossible de visitar la seva web des d’Alemanya. És el que té que l’apologia del feixisme sigui considerat delicte.
La realitat és que han passat més de 80 anys de la Guerra Civil i la seva sagnant postguerra i les ferides continuen obertes, ho vulguin veure o no els negacionistes/revisionistes. Me sap greu que la Sra. Sugrañes faci aquestes consideracions sense que assistís a l’acte emotiu celebrat el passat 27 de juliol a Ciutadella. Hagués estat bé que hagués escoltat als familiars de les víctimes, el seu dolor, les seves llàgrimes…
L’Estatut de Roma (signat per Espanya el 18 de juliol de 1998 i ratificat el 19 d’octubre de 2000), en l’article 7, és prou clar en la seva definició de crims de lesa humanitat (no prescriuen), en el qual s’inclouen qualsevol dels actes següents quan es comet com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement de dit atac: assassinat, extermini, esclavitud, deportació o trasllat forçós de la població, empresonament o una altra privació de la llibertat, tortura, violació, persecució d’un grup determinat fonamentada en motius polítics, racials, nacionals, ètnics… Bàsicament, un resum de la guerra civil i del franquisme repressor.
Les Nacions Unides fa temps que reclamen a Espanya que ompli els buits que té en matèria de veritat i justícia. I caldria afegir reparació i no repetició. La reivindicació de les víctimes no és cosa del passat, tot i que les circumstàncies i el govern hagin canviat. El problema no està resolt i les víctimes continuen esperant.
Deia Eduardo Galeano: “La impunitat premia el delicte, indueix a la seva repetició, estimula el delinqüent i contagia el seu exemple”. Des del meu punt de vista, cap indici expressa millor el malestar de la nostra època com la voluntat de recuperar l’ahir. A diferència d’aquell “home-massa” desmemoriat d’Ortega y Gasset, l’home actual està àvid de memòria. Un sentiment de melangiosa buidor impregna el moment actual: l’hem omplert de records, testimonis, relats. La història dels oprimits, dels subalterns, dels vençuts i els desheretats, el relat de l’exili, de les minories, la història silenciada de les dones... Les seves petites i singulars històries també formen part de la història en majúscula. Totes elles pugnen per una visibilitat negada durant anys.
Com va dir en José Saramago: “Hay que recuperar, mantener y transmitir la memoria histórica, porque se empieza por el olvido y se termina en la indiferencia”.
Josep Castells, portaveu de Més per Menorca al Parlament