Només sé que no sé res

Aquesta reflexió, atribuïda a pensadors com Sòcrates, és una realitat que visc cada dia. Després de fer la carrera, vaig continuar estudiant, perquè com més aprens, més vols entendre un tema prou bé per a parlar-ne amb rigor i poder ensenyar-ho a classe. He fet postgraus, màsters i ara també sóc professora. Explic conceptes mèdics i de molts altres àmbits en què m’he format durant anys, i, tot i així, sempre arrib a la mateixa conclusió: si fas una afirmació, ha de tenir una base sòlida, i cal saber de què parles.

Però en contrast amb aquesta idea, les xarxes socials em mostren un panorama ben diferent. Veig, amb perplexitat, gent que, sense cap vergonya, difon autèntiques bestieses. Són persones que fan afirmacions rotundes sobre llengües com si fossin filòlegs o historiadors, i no han llegit un llibre sencer en la seva vida; que opinen sobre la sanitat pública i privada com si fossin economistes de la salut perquè han vist un vídeo a TikTok; que parlen de biologia i vacunes com si fossin científics, quan en realitat només reprodueixen discursos falsos. I ho fan amb una seguretat esfereïdora, convençudes que tenen la veritat absoluta.

Algú gosaria discutir amb una metgessa que la diabetis no té res a veure amb la insulina? Però sí que es permeten fer afirmacions categòriques sobre història, sobre ciència o sobre política, intentant convèncer-nos que és millor arruïnar-se pagant una operació d’apendicitis o un part, en comptes d’enfortir la sanitat pública. Són economistes? No. Són xerraires que, per aspecte o to de veu, poden semblar convincents, però només propaguen desinformació.

Aquesta situació em porta a preguntar-me: tan malament hem educat a les escoles? La proliferació de fake news, de mentides, ha fet que molts es creguin autèntiques animalades, com que la Terra és plana. I el problema no és només que ho creguin, sinó que aquestes persones, incapaces de discernir entre veritat i mentida, es converteixen en divulgadores d’enganys. El més greu és que sent ignorants acaben ocupant llocs de poder: batlies, parlaments i, fins i tot, presidències de potències mundials.

Sense pensament crític, apareixen discursos populistes i autoritaris. Escenari ideal perquè l’extrema dreta s'alimenti de la por, frustració i falta d’esperit crític.

Què hi podem fer? De moment, continuar treballant als ajuntaments, a les escoles, a la vida privada i als partits polítics perquè les noves generacions siguin crítiques, perquè aprenguin a contrastar la informació i a no deixar-se endur per discursos buits però seductors.

Perquè, si no ho fem, ens governa la ignorància disfressada de certesa