Una reflexió després de la Diada del Poble de Menorca

Arran d’una conversa informal el mateix dia del proppassat Sant Antoni, he considerat oportú escriure aquestes quatre ratlles. La meva pretensió és força simple: no deixar-nos ancorar en el passat, sinó més aviat fer de la nostra història una talaia per albirar el futur.

L'any 1981 el Consell Insular va declarar el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, Diada del poble de Menorca. Els motius són ben coneguts. Tradicionalment, se celebrava en aquesta data la incorporació de Menorca a la corona catalano-aragonesa i, en conseqüència, a l’àmbit cultural català.

Tanmateix, no us vull parlar d’història. Prou menorquins il·lustres han fet estudis profunds i acurats sobre aquest fet històric. La meva intenció és comentar-vos què significa per a mi, a hores d'ara, aquesta commemoració.

Partesc d’una constatació, els menorquins i menorquines conformam una realitat diferenciada. Som una comunitat que ha d’enfrontar reptes i dificultats cada vegada més preocupants i peremptoris. I si bé estic convençut que tenim la capacitat de superar-los amb èxit, no és menys cert que no hi ha temps a perdre.

Hem de perviure com a poble, aquest és, en la meva opinió, el mandat que avui en dia ens llança la Diada. I això no només significa, que també, el manteniment i la potenciació de la nostra llengua i cultura. Pens que hem d’anar més enllà.

Al seu moment els menorquins i menorquines aconseguirem frenar la urbanització salvatge que ha malmenat altres illes de la Mediterrània. Paradoxalment, la preservació del nostre territori ens ha abocat a sobre una nova amenaça: la massificació turística. L'atractiu de Menorca ha anat in crescendo any rere any i, malauradament, això ha provocat conseqüències indesitjades: saturació els mesos d’estiu, tensió de les infraestructures i serveis públics, adquisició descontrolada d’immobles per part de gent forana, increment desorbitat del preu de l’habitatge. I a això hi hem d’afegir la problemàtica situació en què viu el nostre sector primari: agricultura, ramaderia i pesca, sense oblidar els entrebancs que pateix l’activitat industrial.

No vull dibuixar, ni de bon tros, un panorama catastrofista. Ans al contrari, simplement vull defugir la política de l’estruç, posar els problemes sobre la taula per millor encarar-los i posar-hi remei.

Tenim, o tindrem ben aviat, les eines necessàries. La Llei Menorca Reserva de la Biosfera o el nou PTI ens aportaran mecanismes per trobar solucions. Però amb això, tot i ser molt, no n’hi ha prou.

Cal que, com a poble, que des de fa més de set-cents anys ha servat la seva identitat, prenguem consciència col·lectiva de la situació en què ens trobem. Des de les administracions estem treballant i continuarem treballant per superar el monocultiu turístic, procurar la revitalització del sector primari, posar fre a la massificació, abaratir el preu de l’habitatge. Però, no oblidem que les forces polítiques de dreta insisteixen a mantenir i incrementar el model econòmic basat en la dependència absoluta del turisme.

Així, la meva reflexió no pot ser més clara. Cal diversificar l’economia, cal fer costat al producte local, donar més suport al sector industrial i, alhora, racionalitzar la pressió que comporta l’activitat turística. I això acompanyat de mesures, moltes ja en marxa, de preservació mediambiental, gestió eficaç de l’aigua i dels residus, recerca de més fonts d’energia sostenible, etc.

Aquests són els reptes que hem d’enfrontar com a poble. Vet aquí les meves reflexions després de la nostra Diada.