Menorca solidària

Aquest article em va passar pel cap, per primera vegada, un dissabte matí. Concretament, el passat 22 d’octubre mentre participava en la caminada solidària contra el càncer. He participat en molts actes com aquest, actes organitzats per associacions sense ànims de lucre, actes que són possibles perquè hi ha persones que dediquen desinteressadament temps i esforços a donar suport els qui pateixen d’una manera o l’altra.

Em fa sentir orgullós de la meva illa l’alt nivell d’associacionisme que existeix. La participació cívica és la mostra d’una societat sana i madura. Perquè, això ho hem de tenir clar, la solidaritat ja no és concebuda com a beneficència,  sinó com suport, acompanyament i exigència de justícia.

Hi ha molta gent que desconeix que el nostre Estatut d’Autonomia, en la reforma del 2007, incorporà tot un seguit de drets ciutadans. Per posar uns exemples:

• Es garanteix el dret a la prevenció i la protecció de la salut mitjançant un sistema sanitari públic de caràcter universal.
• Les administracions públiques de les Illes Balears, segons la Carta de Drets Socials, garantiran en tot cas a tota persona dependent el dret a les prestacions públiques necessàries per a assegurar la seva autonomia personal, la seva integració i la seva participació en la vida social de la comunitat.
• Les administracions públiques de les Illes Balears garantiran el dret d’accés a un habitatge digne dels ciutadans de les Illes Balears.

És evident que aquests drets, com la resta que podem llegir a l’Estatut, poden ser vistos com una simple declaració de bones intencions sense més transcendència. De fet, el Govern del Partit Popular presidit per Bauzà va impedir l’accés a la sanitat de persones immigrades, restringint el caràcter universal del sistema sanitari públic i vulnerant la lletra i l’esperit de l’Estatut.

Però allà on sectors dretans només hi  volen veure paraules buides de contingut, jo hi veig compromisos. És l’obligació dels responsables polítics fer el possible perquè aquests drets siguin efectius. Sé que res pot aconseguir-se d’un dia per a l’altre, però sí que es pot caminar en la direcció correcta i  en cap cas retrocedir.

Un habitatge digne, un sistema sanitari de qualitat i universal, una vida sense traves per a persones dependents... són drets civils de les ciutadanes i ciutadans de les Illes Balears. Vet aquí llavors l’enorme importància de les associacions i entitats socials: sortosament no es limiten a suplir les mancances de les administracions sinó que reivindiquen l’acompliment dels deures que aquestes tenen envers la gent.

Reivindicar l’abaratiment del preu de l’habitatge, demandar més personal sanitari, pressionar per la rapidesa en l’atenció a les persones dependents, no és altra cosa que lluitar pels propis drets.

Estem immergits en un món que dona prioritat a allò que és immediat sense deixar temps per reflexionar sobre els grans temes que, de veritat, preocupen a la població. Habitatge, sanitat, pensions, dependència, educació... en definitiva qualitat de vida que, donem per suposada, sense adonar-nos que hi ha forces polítiques que, amb postulats neoliberals, la posen en perill.

Vet aquí, llavors, el que pensava mentre, en un ambient festiu, participava en la caminada contra el càncer. Sense aquesta mena d’associacions la política estaria en perill de convertir-se en una mecànica deshumanitzada. Les associacions són la veritable consciència, i l’esperó, de la nostra societat.

Com a càrrec públic no puc per més que expressar-los el meu agraïment, i demanar-los que continuïn essent crítics, exigents...

Només així avançarà la nostra societat.