Aprendre de la gent que fa les coses bé

[Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2021]

L’agrupació d’electors Ara Maó va organitzar dissabte passat una interessantíssima jornada que, amb el títol “Canviar el món sí és possible” va aplegar un bon caramull d’experiències exitoses de transformació de la realitat dutes a terme a Menorca.

La perspectiva va ser molt ampla i inclusiva: es va parlar de medi ambient i agricultura, d’educació i feminisme, d’empoderament ciutadà, de dinamització comunitària, d’energies verdes, de recuperació d’espais urbans… Una mica de tot per fer veure, enfront dels laments pessimistes (allò de no hi ha res a fer, abans fèiem no sé què i ara tot és un desastre, etc.), que la resposta no és tant  l’afirmació teòrica del contrari, sinó fer una cosa tan pràctica i senzilla com ajuntar gent que fa les coses bé, escoltar-la i aprendre d’elles, per adonar-nos que sí, que canviar el món —si més no, el trosset de món que ens ha tocat habitar—és possible. Enhorabona, Ara Maó, per aquesta iniciativa.

Abans d’explicar el que volia compartir arran d’aquesta jornada, permeteu-me un apunt un pèl filosòfic. Deia un dels ponents que la jornada estava organitzada sota la premissa de l’optimisme. Segur? L’optimisme és, segons Leibniz, la convicció que vivim en el millor dels mons possibles. I l’evolucionista Stephen Jay Gould, que defineix l’optimisme com la convicció que les coses a venir segur que aniran bé, diu que des de la perspectiva de l’evolució humana tan útils han estat l’optimisme com el pessimisme: si no fos per l’optimisme els humans no ens hauríem atrevit a fer coses agosarades. Però si no fos pel pessimisme, no tindríem la prudència necessària que ens duu a defensar-nos de possibles danys.

Jo crec que la jornada d’Ara Maó no anava tant d’optimisme —perquè el món és millorable, i perquè no és segur que tot ens vagi bé— sinó d’esperança. Com diu un dels meus assagistes preferits, Terry Eagleton, «hi pot haver moltes i bones raons per creure que una situació acabarà bé, però esperar que succeeixi així perquè ets optimista no és precisament una d’aquestes raons». Contra el fatalisme pessimista, Eagleton predica l’esperança activa: posa’t a fer feina perquè les coses vagin millor. I pens que la jornada d’Ara Maó anava exactament d’açò, i les persones que hi van fer aportacions ho van fer molt bé. Enhorabona de nou.

I ara sí: volia compartir un d’aquests aprenentatges de la jornada, de gent que fa les coses bé. Jara Febrer, ambientòloga del GOB, va explicar l’experiència de custòdia agrària del GOB. Va posar una presentació de la qual em vaig quedar amb dues idees: la de la primera diapositiva, que deia que el paisatge en mosaic de Menorca mostra l’ús i l’evolució del territori durant milers d’anys, i una altra de cap al final, que destacava la incidència institucional que ha tingut el model de custòdia agrària impulsat pel GOB.

Efectivament, és així. I un exemple tal vegada encara pot conegut és que la nova candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial ha après i beu directament d’aquesta bona pràctica que molts de llocs de Menorca han anat adoptant, convidats pel GOB. La nova candidatura de Menorca Talaiòtica ja no és una sèrie de monuments representatius de l’arquitectura de la prehistòria de Menorca, sinó una proposta de nou components, nou àrees territorials extenses, cada una de les quals inclou una sèrie de jaciments arqueològics però també, molt important, el paisatge associat a aquests. Es tracta de mostrar de quina manera el paisatge de Menorca en aquests entorns, humanitzats per la feina de moltes generacions, perviu encara avui de manera viva, amb homes i dones que continuen fent produir la terra i cuidant el paisatge, i fent per açò de Menorca un dels casos de paisatge arqueològic viu més singulars del món.

I, és clar, tot açò s’ha de cuidar, conservar, gestionar, millorar. Com ho farem? A través d’una eina que aprèn directament de la custòdia agrària del GOB. La nova Agència Menorca Talaiòtica, que es posarà en marxa al llarg dels propers mesos, crearà un contracte de custòdia del patrimoni i el paisatge perquè els propietaris i gestors —pagesos i persones o empreses que gestionen activitats culturals i turístiques en aquests espais arqueològics— tenguin el suport del Consell Insular i de la societat menorquina per esdevenir agents actius, els primers protagonistes, de la conservació i millora del seu entorn.

Heus aquí un exemple esperançador d’incidència institucional. Des de l’àmbit de la gestió pública del patrimoni històric hem après de la bona pràctica d’una entitat ecologista i de la pagesia de Menorca que és conscient que la seva feina no és només produir, sinó també mimar la terra. Escoltar, aprendre, actuar. No està escrit que en el futur tot ens vagi millor. Però si hi posam les mans, hi farem a prop.