Una #apagadadacultural per necessitat i per dignitat

[ARTICLE publicat al Diari Menorca el 15 d'abril de 2020]

Els dies 10 i 11 d’abril, a través d’una acció viral impulsada des de Catalunya i que s’ha estès arreu, els artistes i creadors culturals han fet una vaga digital —48 hores sense cultura a internet— que ha invertit el que s’havia fet habitual des del principi del confinament: l’efervescència de propostes culturals en línia, realitzades gairebé totes de manera gratuïta, per ajudar a omplir de contingut el tancament forçat a casa. També ha estat molt destacable la implicació del sector cultural públic. A Menorca la Xarxa de biblioteques, el Museu de Menorca, l’IME, l’Arxiu d’Imatge i So, les àrees de cultura dels ajuntaments... tothom ha remat a favor per dur la cultura a les cases de la gent.

L’aturada ha vingut motivada per les decebedores paraules del ministre de Cultura espanyol, que en la seva compareixença de dia 7 d’abril, es va limitar a reconèixer que la cultura és essencial en aquests moments, va agrair la solidaritat i l’altruisme dels creadors de cultura, i va demanar als ciutadans que tornem al cinema i al teatre tan prest com puguem.

El ministre va descartar mesures d’urgència en suport del sector cultural, que ha començat a patir la crisi com tothom, però que a més serà un dels sectors que més tardin a sortir-ne, perquè, com adverteixen les autoritats sanitàries, els actes que comportin aglomeració de persones seran els darrers a tornar a la normalitat. És evident que la cultura i l’esport seran els grans damnificats de la pel·lícula del confinament en versió estesa.

S’ha de reconèixer i agrair que el ministre hagi escoltat el crit d’atenció de l’apagada cultural. Poques hores després d’haver-se fet la convocatòria de vaga, la portaveu del Govern va anunciar una reunió a iniciativa del ministre de Cultura amb ella mateixa, com a ministra d’Hisenda, i les entitats més representatives del sector cultural per escoltar i atendre les seves necessitats, obrint la porta a mesures específiques de suport, donades les singularitats d’aquest sector.

Tot açò ha coincidit en el temps amb el llançament, per part del Departament de Cultura del Consell Insular, d’un qüestionari per conèixer els problemes i necessitats del sector cultural a Menorca, i d’un web, rescatculturalmenorca.org, concebut com a portal d’informació i intercanvi per gestionar la crisi en l’àmbit de la cultura.

Molta gent ha valorat aquesta iniciativa. He rebut comentaris molt realistes, conscients que les institucions públiques ho tindran difícil per atendre una recessió de proporcions enormes que no deixarà cap sector indemne. Almenys valoren que la cultura no sigui, davant aquesta nova crisi, la gran oblidada. Però també hi ha hagut reaccions molt negatives. Al fòrum digital del diari Menorca abunden els comentaris que oposen el benestar social, l’economia o el turisme a la cultura: als primers se’ls ha d’ajudar; la cultura, que consideren supèrflua i prescindible, que esperi que venguin temps millors.

Aquestes crítiques són molt injustes. Primer, perquè li neguen a la cultura el valor social que té, i més en temps com els que vivim. Els primers dies del confinament va circular per les xarxes un comentari molt agut que trob que respon molt bé a aquesta apreciació curta de mires. Deia així: «Quina casualitat que tres de les assignatures valorades amb menys hores lectives i considerades ‘Maries’, com són dibuix, música i educació física, ara siguin la millor manera de mantenir l’equilibri i la salut mental i física en aquests dies tan difícils de reclusió. Fomentar la creativitat, cantar i tocar instruments, i fer una mica d’exercici a casa. Les recomanacions que fan tots els experts. Si açò val per una ocasió tan delicada, quants beneficis no ens aportarà en condicions normals!»

Però és que la cultura també és un sector d’activitat econòmica! L’apagada cultural també ha volgut ser un reclam sobre aquesta realitat, que de tan òbvia és ignorada. Ningú sembla discutir que les administracions públiques ajudin ara la indústria, el sector primari, el turisme, el comerç. I els treballadors de la cultura? I les entitats altruistes que s’han endeutat amb la preparació d’activitats que ara no podran dur a terme? No han de tenir, com tothom, un suport sectorial específic, que atengui les seves particularitats i els ajudi a no enfonsar-se i a remuntar?

Ara la prioritat és la superació de la crisi sanitària, açò tots ho tenim clar. I, dintre d’aquesta prioritat, el primer ha de ser l’atenció als col·lectius més vulnerables, tant des d’un punt de vista sanitari com social. Les administracions hem començat a actuar per aquí, que és el que toca. I com que sabem que açò va per llarg, he d’advertir, davant certes reclamacions que se m’han fet, que ni ara ni en els temps que venen serà possible injectar recursos extres a la cultura. Però entre açò i excloure la cultura de les mesures de rescat socioeconòmic públic, hi ha un abisme.

Sense haver de fer retallades, podem reorganitzar les nostres prioritats i el nostre pressupost. Podem decidir, amb diàleg i cercant el consens, quines són les urgències i pensar les mesures que, dintre de les possibilitats jurídiques, més i millor contribuiran a reactivar l’activitat cultural, també des de la perspectiva de la solvència econòmica dels seus protagonistes. Serà bo que açò ho facem junts. Amb realisme, amb consciència dels límits, amb generositat i amb solidaritat. Per necessitat, i per dignitat.