Alerta amb el virus del totxo

[ARTICLE publicat al Diari Menorca el 6 d'abril de 2020]

A hores d’ara tothom té clar que la crisi econòmica derivada del confinament serà profunda i probablement molt més dilatada en el temps que la crisi sanitària. La manca brusca i sobtada d’ingressos de les empreses -des dels autònoms fins les multinacionals- amenaça amb rompre la cadena de pagaments, el cercle virtuós que fa que la botiga pugui pagar el seu proveïdor, aquest pugui pagar el seu treballador i aquest i la seva família puguin tornar a comprar a la botiga.

El resultat del trencament d’aquesta cadena és el tancament d’empreses i l’increment de l’atur. I a continuació, és clar, la diabòlica combinació entre la disminució abrupta dels ingressos fiscals, d’una banda, i l’increment exagerat de les necessitats socials, de l’altra. Per això les administracions de tot arreu i de tots els nivells estan pensant en aquests moments com poden injectar liquiditat en el sistema econòmic. La lògica és la següent: més val finançar avui amb fons públics el sou del treballador i que l’empresa no tanqui, que no pas que l’empresa es vegi obligada al tancament i l’acomiadament i demà haguem de pagar igualment amb fons públics la prestació de desocupació d’aquell mateix treballador.

Les mesures anunciades i en vies d’implementació per part del govern d’Espanya van en aquesta direcció, amb la gran incògnita de si el sistema burocràtic serà capaç de gestionar centenars de milers d’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) o d’avals per a micro préstecs per pagar el lloguer. La ministra de treball va afirmar que el dia 10 d’abril, tots els treballadors afectats per un ERTO cobrarien la seva prestació. Si ho aconsegueix, ens haurem de treure el barret: en aquests moments, les oficines d’ocupació estan més saturades que les UCI.

En aquesta conjuntura, el gran perill és que algunes administracions s’infectin amb el virus del totxo. És a dir que, a manca de més imaginació, s’opti per gastar en allò en el  que les administracions saben gastar més doblers en menys temps: l’obra pública. Tenim el deplorable precedent del Pla E, l’operació del Govern Zapatero destinada a mitigar els efectes de la Gran Recessió de 2007. Amb aquest pla, l’Estat va malbaratar fins a 50.000 milions d’euros induint sobretot als ajuntaments a gastar en obra pública, amb independència de la urgència o la utilitat que tingués. El fonament teòric era un keynesianisme mal paït consistent a pensar que l’important era gastar en el que fos i que circulés el diner, per reactivar el consum de les famílies i l’economia en general. Tots recordarem aquells exèrcits d’operaris amb armilla reflectant observant desvagats amb les mans a l’esquena com una excavadora anava foradant una rasa.

El gran risc que tenim ara, idò, és que les administracions tornin a fer polítiques similars, pressionades pels lobbys de la construcció i altres de subsidiaris que, evidentment, fan la seva feina i voldran aprofitar les circumstàncies per garnar cap a casa. Davant de la pressió d’aquests grups, els decisors polítics han de tenir molt clares les seves prioritats per no deixar-se entabanar pels cants de sirena de la despesa fàcil.

Sense anar més enfora, a Menorca ja hi ha qui demana que el Consell faci un pla especial per al condicionament de zones turístiques. Sincerament pens que, a hores d’ara, pels turistes que esperem que puguin tornar a venir, serà molt més important l’existència de connexions per arribar que no pas si els fanals de la urbanització són del darrer model.

En canvi, tenim l’oportunitat de destinar aquests doblers a afavorir la innovació en el sector agrari o industrial, a enfortir les empreses tecnològiques, encara incipients, però que existeixen i necessiten finançament per créixer i ser competitives. Destinem aquests recursos a posar en marxa un cicle de formació professional en energies renovables. Gastem els doblers en l’aposta per diversificar la nostra economia i en ser més forts i competitius quan arribi una altra crisi. Gastem, sí. Però gastem bé.