Estat d’alarma: poder executiu i poder legislatiu

Josep Castells

19/03/2020

La declaració de l’estat d’alarma suposa l’adopció de mesures excepcionals per part del govern de l’Estat. Fins i tot, l’executiu pot restringir llibertats constitucionals, com ara la lliure circulació, o pot exercir competències que la Constitució i els estatuts atribueixen a les comunitats autònomes, com la direcció de les policies autonòmiques. Lògicament, en un estat democràtic i de dret, aquestes restriccions són temporals i, si s’allarguen en el temps, estan subjectes al control polític del poder legislatiu. És a dir, són mesures excepcionals i temporals, només justificables per una situació d’emergència. Per cert, la llei que regula els estats d’alarma, excepció i setge, promulgada l’any 1981, preveu explícitament les epidèmies com a causa de la declaració de l’estat d’alarma.

Per tant, en una situació excepcional es tracta de trobar un equilibri entre el règim habitual de llibertats i el règim temporal de restricció d’aquestes llibertats, en un joc de contrapesos característic de tota societat democràtica. En general, la ciutadania accepta de bon grat les restriccions perquè les veu justificades i entén que es tracta de preservar un bé superior, en aquest cas la salut pública i el bon funcionament del sistema sanitari.

D’altra banda, els governs, quan s’enfronten a una situació d’aquest tipus acostumen a fer una crida a la unitat i a fer pinya amb el govern en la lluita contra l’emergència de què es tracti. És a dir, llancen el missatge que per poder lluitar amb eficàcia contra la situació excepcional, necessiten que se’ls deixi treballar tranquils i, per tant, sense la pressió o la crítica de qui democràticament té la missió de realitzar aquesta funció, és a dir, el poder legislatiu, especialment les forces parlamentàries de l’oposició.

Frases com “davant el coronavirus no hi ha ni ideologies ni territoris”, pronunciada en aquest cas per la presidenta del Congrés Meritxell Batet obeeixen a aquest intent d’evitar qualsevol crítica amb l’excusa de la lluita contra el mal major. I la veritat és que l’oposició, d’igual manera que fa la ciutadania en acceptar les restriccions, accepta les noves regles del joc, de manera temporal, és clar, i formula les seves crítiques amb sordina, amb voluntat que siguin a contribucions a la bona gestió de la crisi, i no nous entrebancs a una situació tan complexa.

Ara bé, en qualsevol societat democràtica aquesta alteració de les regles habituals del control polític ha de ser temporal i, en tot cas, mai absoluta. En contra de la frase lapidària de Meritxell Batet, cal afirmar que en democràcia tot és sempre ideològic, en el sentit que l’acció legítima i necessària del govern de liderar l’actuació de l’administració i la ciutadania ha de tenir el contrapunt, tan prudent com es vulgui, de l’acció legítima dels partits i dels parlaments de controlar i criticar, si cal, l’actuació dels governs. Perquè en això consisteix la democràcia: en un sistema de controls i equilibris entre diversos poders, perquè ningú tingui la temptació de pensar que té la veritat absoluta i que no ha de retre comptes a ningú de la seva actuació.

De fet, la mateixa Constitució, en l'article 116, s’encarrega de recordar que la declaració dels estats d’alarma, excepció i setge no modifiquen el principi de responsabilitat del govern. I la llei de l’any 1981, ja citada, que els desplega, afegeix en el seu primer article que la declaració d’aquestes estats no pot interrompre el normal funcionament dels poders constitucionals de l’Estat.

Aquests advertiments són tan vàlids per als òrgans centrals de l’Estat com per als autonòmics, ja que no hem d’oblidar que gran part de les gestió de la crisi continua estant en mans de les comunitats autònomes, especialment a través de la direcció del sistema de salut. Pel que fa a les Illes Balears, el Parlament ha decidit suspendre les sessions ordinàries, bàsicament perquè la situació sanitària desaconsella reunions de tantes persones provinents de diversos indrets. Però, naturalment, s’ha activat de manera excepcional la diputació permanent, una mena de miniparlament que pot exercir totes les seves funcions, també les de control, si és necessari. Els partits que no som al Govern tenim, doncs, el deure de fer el seguiment de la gestió del poder executiu, amb prudència i lleialtat i adaptant la nostra actuació a la situació d’emergència que vivim. Perquè aquesta és la millor garantia que el Govern adopti les decisions més justificades i, per tant, més encertades.

Notícies relacionades