També ens estan prenent la mar

Hi ha batalles polítiques que expliquen molt millor que qualsevol discurs quin model de país defensa cadascú. La de l’accés dels menorquins a la mar n’és una. Aquestes darreres setmanes, al Parlament s’ha debatut una iniciativa impulsada per Més per Menorca per afrontar un problema que molta gent a l’illa coneix perfectament, encara que no hagi ocupat gaire titulars: cada vegada és més difícil per als residents tenir accés real a un amarrament i, per tant, mantenir una relació normal amb la mar. La discussió no anava només de ports o d’embarcacions. Anava, en el fons, de decidir si la mar ha de continuar sent part de la vida quotidiana de la gent d’aquí o si, a poc a poc, queda reservada a qui més pot pagar.

A Menorca, l’accés a la mar no és un luxe ni una afició marginal. Forma part d’una cultura popular arrelada, d’una manera de viure l’illa i d’un vincle històric amb el litoral que, en molts casos, ha passat de pares a fills. Però aquesta realitat s’està erosionant. Allò que abans era difícil, però possible, avui s’ha convertit per a moltes famílies en una cursa d’obstacles: llistes d’espera interminables, preus prohibitius, manca de transparència i una sensació cada vegada més estesa que el sistema no està pensat per protegir els residents.

Per això Més per Menorca va dur al Parlament una proposta clara i coherent. No una queixa retòrica, sinó una bateria de mesures per començar a capgirar el model. La moció defensava més gestió directa dels amarraments, menys dependència d’operadors privats amb ànim de lucre, més pes per a clubs nàutics amb funció social, més espai per a embarcacions de menys de vuit metres d’eslora, un topall de 1.200 euros anuals per a amarraments per a aquestes eslores petites, més transparència en la informació pública i una reforma de les llistes d’espera perquè deixin de basar-se només en l’antiguitat i comencin a tenir en compte criteris com l’empadronament o el domicili fiscal. També plantejava actuar amb decisió a Cala en Bosch, evitant una nova concessió i protegint els usuaris davant els abusos denunciats reiteradament.

Algunes d’aquestes propostes varen ser aprovades. El Parlament va reconèixer per unanimitat la importància social i cultural de les activitats marítimes i el dret dels residents a accedir a la mar com a principi rector de les polítiques públiques. També es varen aprovar el reforç del paper social dels clubs nàutics, la millora de la transparència, la publicació de les llistes d’espera i la creació de mecanismes objectius contra la infrautilització dels amarraments. És a dir, fins i tot en un Parlament dividit, hi va haver marge per admetre que el problema existeix i que alguna cosa s’ha de corregir.

Però quan el debat va arribar al cor del model, el Govern, el Partit Popular i la seva imprescindible crossa VOX, varen tornar a demostrar on posen realment la seva prioritat. Les esmenes del PP són molt reveladores: defensa expressa de “la col·laboració públicoprivada i el model concessional”, apel·lació constant a la sostenibilitat econòmica, a l’equilibri financer, als informes tècnics i a la seguretat jurídica de les llistes actuals. Dit d’una altra manera: quan toca decidir entre preservar l’statu quo o començar a corregir-lo a favor dels residents, el PP tria mantenir el sistema tal com està.

No és casual, per tant, que fossin rebutjades precisament les mesures més transformadores: prioritzar la gestió directa, limitar els preus dels petits amarraments, donar prioritat efectiva als residents i contribuents en les llistes d’espera o passar Cala en Bosch a gestió directa. El PP va voler quedar-se amb les millores cosmètiques i frenar els canvis que afectaven de debò el model portuari. És la seva fórmula habitual: cedir en els temes superficials, però no tocar els privilegis que generen el problema.

Aquesta és la discrepància de fons. Més per Menorca defensa que la mar no pot convertir-se en un aparador per a una minoria amb més recursos mentre els residents en queden expulsats. El Govern i el PP, en canvi, continuen protegint un esquema que posa per davant la concessió, el negoci d’uns pocs i la comoditat política. Per això aquesta batalla no s’ha acabat. Més per Menorca manté el compromís de continuar empenyent, fiscalitzant i proposant fins que l’accés dels menorquins a la mar deixi de ser una reivindicació i pugui ser una realitat.