Si un país deixa de protegir la salut, s’enfonsa

A Menorca, on tots ens coneixem i on qualsevol absència a la feina, ja sigui al centre de salut, a l’hospital o a l’escola, es nota de seguida, sabem bé que el sistema de salut sosté la vida quotidiana de moltes menorquines i menorquins. Ho veim sobretot quan falta personal sanitari, quan és difícil cobrir guàrdies, quan un brot ens obliga a repensar les rutines. És per això que certes notícies que arriben de fora no ens poden deixar indiferents.

Aquests dies he llegit una notícia que m’ha deixat de pedra: el govern Trump vol eliminar el finançament i el reconeixement universitari de carreres com infermeria, tècnics i tècniques de laboratori, fisioteràpia o educació. És una decisió que costa d’entendre fins i tot des de fora. És com si un país decidís amputar-se les mans i continuar vivint igual.

La notícia arriba només dos mesos després de la decisió, també als Estats Units, d’eliminar l’obligatorietat de vacunar infants a Florida. Quan ho vaig llegir, em va semblar molt preocupant. Però avui, amb aquest nou anunci, queda clar: algunes societats han deixat de valorar el que les manté vives.

Fa molts anys que gaudim d’una seguretat sanitària que no ha existit mai: les nostres filles ja no moren per infeccions, les epidèmies estan controlades i els hospitals ho poden atendre gairebé tot. Aquesta sensació de normalitat ha fet que molta gent oblidi una veritat incòmoda: la salut no es manté sola. Requereix vacunes, personal format, educació, infraestructures i creure en la ciència. I la sanitat pública requereix inversió.

Perquè vacunar no ha sigut mai només una decisió individual. Quan una família decideix no vacunar, posa en risc els nadons massa petits per vacunar-se, les persones immunodeprimides i fins i tot aquelles que, estant vacunades, no han generat prou defenses. La immunitat de grup és com una muralla: si li treus pedres, cau i s'esfondra.

A les Illes Balears ja s’han detectat brots de xarampió els darrers anys. Per sort no hi ha hagut defuncions, però a l’Estat espanyol sí que cal recordar el cas del menor d’Olot que l'any 2015 va morir de diftèria per no estar vacunat. I aquí, a Menorca i a la resta de les Illes, també hi ha decisions que ens haurien de preocupar: el Govern actual no ha reforçat les campanyes de vacunació comunitària ni els programes d’educació sanitària que necessitàvem després de la pandèmia. S’han deixat d’impulsar accions de proximitat, no s’ha recuperat la cobertura vacunal a col·lectius concrets i Salut Pública continua sense un pla fort de comunicació i prevenció. En salut pública, la inacció també és un retrocés.

Però no és l’únic front. Menorca i la resta d'illes patim una manca crònica d’infermeres, metges i metgesses, professionals de laboratori, fisioterapeutes i personal de dependència. Condicions laborals precàries, manca d’estabilitat i un habitatge inassumible que fa que molts professionals no es quedin. Sense polítiques d’habitatge valentes i un seriós pla de fidelització, seguirem perdent talent.

Les vacunes eviten milions de morts cada any, i cada euro invertit en prevenció retorna molts doblers. Formació pública, estabilitat laboral i habitatge assequible són mesures socials, i són un escut col·lectiu.

Un país, una illa, pot prescindir de moltes coses, però mai de la ciència. Ni de les vacunes. Ni de les persones que ho sustenten i estudien cada dia, inclosa tota la joventut, que aprèn amb una curiositat que és, al cap i a la fi, la primera forma de cuidar el futur.