Insultar i agredir, ni al futbol ni enlloc

Aquest cap de setmana el futbol ha estat absent dels camps esportius de les Illes Balears. El àrbitres, que pateixen en carn pròpia l’espiral creixent de violència verbal i física als camps de futbol, han decidit fer una aturada per cridar l’atenció de tothom. I aquí rau una pregunta que ens hem de fer tots: havíem d’haver arribat fins aquí? Què està fallant?

La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat. Les seves manifestacions són múltiples, però sempre comparteixen una mateixa característica: l’agressió contra aquell que és considerat diferent i feble. L’esport, arran del seu caràcter educatiu i el seu poder d’influència en la societat, pot esdevenir una magnífica eina de resolució de conflictes, de cohesió i de convivència social entre els més joves i contribuir a la construcció d’una societat més justa.

Malauradament però, sovint ens arriben males noticies, com la que es recollia al Diari Menorca el passat dilluns on la violència verbal, psicològica i fins tot física que reben alguns arbitres de futbol a prou recintes esportius ens ha de fer reflexionar de ple sobre quin camí volem fer o estam fent.

La sociologia de l’esport, de la mà de prou autors, ens dona una mica de llum i arguments que val la pena tenir en consideració. Segons les tesis d’El procés de civilització, de Norbert Elias (1977), una de les conseqüències del procés civilitzador europeu ha estat el naixement i el desenvolupament de l'esport, que apareix a partir del refinament dels jocs tradicionals anglesos al segle XVIII. En aquesta època es regulen aquests jocs a través de normatives severes i estrictes que redueixen la violència i les agressions

L'esport, apunta N. Elias, va crear un mecanisme excel·lent de moderació del temperament agressiu individual i col· lectiu, per la qual cosa es convertia en un dispositiu d'alliberament de les tensions resultants de l'auto-domini de les emocions i de l'exigència de contenció expressiva, requisits comportamentals en els quals es basa l'ordre cívic modern.

Resulta però, que aquest ordre cívic modern és el que veiem amenaçat quan, malauradament, vivim episodis violents a l’esport.

Les persones que estimam l’esport, el coneixem i li reconeixem aquest potencial transformador que ha de tenir, sentim dolor quan en lloc de gaudir de l’ espectacle i l’excel·lència expressiva del moviment integrat en l’acció —una cursa, la disputa d’una pilota, una finta magistral o una pirueta impossible—, alguns, amb una ceguesa impròpia d’aquest ordre cívic que parlàvem abans, es descobreixen impotents d’experimentar aquesta vivència i carreguen i descarreguen la seva incapacitat esquitxant amb la seva amargor, primer cap a ells mateixos, i malauradament al seu entorn, amb manifestacions violentes de tota mena.

Arribat aquest punt, podem pensar en aquella frase que diu que fa més renou l’arbre que cau que el bosc que creix, frase que il·lustra la feina de tots aquells que impulsam l’esport amb valors, la majoria silenciosa que treballa cada dia amb aquest objectiu, i que uns pocs, que sí salten a les notícies, fan malbé amb les seves actituds inacceptables. Volem un esport socialitzador, enriquidor, que valori el procés, que empoderi el practicant, que visqui amb normalitat la diferència, que assumeixi la competició com eina i instrument de creixement i millora.

Fem-ho en positiu, impulsant la complicitat entre tots els agents que vulguin viure l’esport sense violència, que vulguin emfatitzar l’experiència de viure la competició com una oportunitat de conèixer-se a un mateix i als altres, de posar valors a l’entorn de l’ esport, de fer dels espais i recintes esportius llocs pacífics, educats i educadors.

És amb aquesta visió que des del Consell Insular de Menorca i i el Govern de els Illes Balears impulsam el programa Posam valors a l’esport. Molts ja el coneixen, i el fan seu cada dia. Malauradament, encara hi ha algun arbre que cau.