El monòlit franquista de l’Esplanada de Maó, assignatura pendent

Miquel Àngel Maria, conseller de Més per Menorca / Antoni Carrillos, coordinador de Memòria Democràtica d'Ara Maó

18/11/2021

[Article publicat al diari Menorca el 16 de novembre del 2021]

El cicle de conferències, debats i visites sobre Memòria i Patrimoni, celebrat els darrers mesos a Menorca, ha plantejat moltes qüestions d’interès sobre la manera com la societat i les institucions tracten un tema sempre controvertit com és la significació i la gestió del patrimoni material heretat de la guerra civil i el franquisme.

Alguns mitjans de comunicació han parat una atenció especial a la pervivència de l’obelisc de l’Esplanada de Maó, un rellevant i inconfusible monument franquista, i han plantejat el debat sobre el seu destí: s’ha de retirar, o l’hem de deixar?

La història d’aquest monument resumeix millor que altres les diferents etapes, i els diferents relats, de la memòria oficial sobre la guerra civil i el franquisme.

El monòlit de l’Esplanada va ser erigit el juny de 1939 per les autoritats franquistes, a semblança del que van fer a la majoria de ciutats espanyoles. En la seva construcció, igual que en la de molts d’altres de tot l’Estat, va participar una brigada de treball forçat composta per presos republicans tancats a la presó de Maó.

El relat oficial que sustentava i legitimava aquests monuments era molt clar: no es presentava, com passaria després, com una guerra civil (dues faccions d’un mateix país enfrontades), sinó com una Croada: l’autèntica Espanya, nacionalista i catòlica, havia vençut l’anti-Espanya, venuda al comunisme internacional i atea. Aquesta anti-Espanya havia estat derrotada, i els monuments homenatjaven els guanyadors sobre la base d’aquest relat (Caídos por Dios y por la Patria), condemnant a l’oblit, el silenci i la invisibilitat tots els derrotats, sense cap mena de matís.

La peculiaritat que presenta el monument de l’Esplanada és que va ser aixecat damunt d’una base construïda amb grans blocs de pedra espoliats sobretot del talaiot oest de Cornia Nou, i en part també de Talatí de Dalt i potser d’altres jaciments infringint la legislació de l’època, ja que el Talatí de Dalt ja era Monumento Histórico Artístico i el de Cornia estava sota el marc legal de la “Ley relativa al Patrimonio Artístico Nacional”, llei que va estar vigent des de 1933 a 1985. Aquesta agressió contra el patrimoni arqueològic no va ser un simple aprofitament de material, sinó una acció a consciència: en l’autoimatge construïda pel franquisme, Espanya era una realitat eterna, prefigurada des de la nit dels temps.

Encara que avui ens sembli una llastimosa falòrnia, la divisió entre l’autèntica Espanya i l’anti-Espanya s’aplicava sense manies a totes les èpoques de la història, perquè Espanya era considerada una nació eterna. Així, els talaiòtics, serien autèntics menorquins, i per tant espanyols anticipats, encara que ells no ho sabessin. Els romans van ser els civilitzadors, i després cristianitzadors, d’Espanya, mentre que els musulmans haurien robat Espanya als visigots, els quals, tot i que al principi eren arrians i per tant anti-espanyols, s’havien acabat convertint al catolicisme, i per tant en autèntics i bons espanyols.

La col·locació al peu del monòlit de l’Esplanada sobre una base en forma de talaiot, i feta amb pedres d’autèntics talaiots, donava al monument la veritat material que requeria el relat legitimador d’aquell primer franquisme: sobre les pedres immemorials de la prehistòria de Menorca, que recorden la força i el coratge dels primers pobladors, s’aixeca l’autèntica Menorca, filla irrenunciable i inseparable de l’autèntica Espanya, vencedora damunt la indignitat dels seus enemics.

A partir de la dècada de 1960, quan Espanya començava a obrir-se tímidament al món, el franquisme va mutar aquest relat de victòria i derrota per una història més acceptable internacionalment. La narració d’uns guanyadors que havien exterminat els derrotats no es podia vendre a les democràcies occidentals, i la maquinària de propaganda franquista es va cuidar de re-escriure el relat de la guerra del 1936 al 1939: ara ja no era tant una Croada, sinó una desgraciada lluita fratricida entre «les dues Espanyes» (açó sí: una bona, l’altra dolenta). Ja no era Espanya contra els seus enemics, sinó una guerra civil. Franco ja no seria presentat tant com el cabdill vencedor, sinó com el campió d’una pau duradora i l’artífex de la recuperació d’Espanya.

En realitat, el relat de la transició espanyola sobre el seu passat recent es construeix sobre aquesta base: es continuaria descrivint la guerra civil com una lluita entre germans, sense contextualitzar-la en la confrontació europea i mundial de l’emergència del feixisme, i s’afegiria el nou aspecte de la reconciliació necessària per superar un passat traumàtic. És clar que, a diferència del que havien fet les democràcies occidentals amb el feixisme, aquesta transició exigia no passar comptes amb els qui fins el dia abans havien ocupat el poder amb Franco. Convenia silenciar aquest passat comprometedor i incòmode com a requisit per afavorir la convivència.

Les discretes intervencions que s’han fet sobre el monòlit de l’Esplanada de Maó en la dècada de 1980 i després de l’aprovació de la Llei Zapatero, en un intent de maquillar el seu origen i significat, responen perfectament al relat de la transició.

Mentre que a la resta de l’Europa democràtica l’eliminació de la parafernàlia feixista havia estat la lògica i conseqüent actuació dels poders públics, tant per part de governs de dretes com d’esquerres, Spain was dirferent: la possibilitat d’eliminar els monuments franquistes no entrava dins de les previsions d’aquella generació de nous governs democràtics, fossin d’esquerres o de dretes. Els va bastar amb “tunejar” els monuments. En el cas del monòlit de l’Esplanada de Maó, es va substituir l’escut de l’àguila franquista per l’escut constitucional d’Espanya, i canviant la frase “Caídos por Dios y por la Patria, Presentes” per un més neutral “Honor a todos los que dieron su vida por España”.

Però és suficient aquesta resignificació? El monument va ser erigit, com llegim al diari Arriba España, editat a Maó, en la seva edició del 24 de maig de 1939, «en memòria de los caídos por Dios y por España en la Santa Cruzada contra el comunismo».

D’entrada, la nova frase que substitueix l’anterior és d’una ambigüitat manifesta: en la guerra civil, com en moltes altres guerres d’Espanya, hi ha moltíssimes víctimes que no van donar la seva vida per Espanya. N’hi va haver que van donar la vida per altres causes, com la internacionalista, altres per l’alliberament de la seva nació sense estat subjecta a Espanya, i molts altres no van donar la vida, sinó que la vida els fou robada: tant els qui van haver de combatre obligats per força, com totes les víctimes que, com en totes les guerres, van ser danys col·laterals.

Per altra banda, és possible la resignificació d’un monument que va ser fet intencionadament per glorificar els vencedors i humiliar els vençuts? Es poden sentir representats per aquest monòlit els qui no professaven la religió catòlica? El monument és una creu que envolta el monòlit, i la part davantera del monument és un altar, que no va ser demolit amb la petita intervenció, des del qual durant molts anys es van dir misses per la memòria dels morts d’un bàndol i per continuar humiliant, explícitament, la memòria dels derrotats. Aquest monument, tant per la seva intencionalitat originària com la simbologia que li dona la seva forma material, no és ni pot ser inclusiu.

És lògic, per tant, que el cens de símbols, llegendes i mencions del bàndol franquista de la guerra civil i la dictadura a les Illes Balears, inclogui el monument de l’Esplanada en el seu inventari. Aquest cens, realitzat per la Comissió Tècnica d’Experts instituïda per la   Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, recomana la retirada immediata de tots els elements que simbolitzen i enalteixen el règim franquista i la dictadura, ja que (citam textualment) «a pesar de les modificacions o contextualitzacions, l’estètica dels monuments continua enaltint el règim dictatorial que el feu construir i segueixen complint la seva finalitat memorística i d’adoctrinament ideològic».

En definitiva, cau pel seu propi pes que el monument de l’Esplanada ha de ser retirat, per respecte a totes les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i perquè s’ha de complir la llei que determina les raons i els procediments a través dels quals s’ha de fer memòria d’aquest període històric.

S’hauria de decidir, llavors, què es fa amb les restes del monument, un cop retirat. La Llei 2/2018 preveu, en el seu article 9, que es puguin habilitar seccions de Memòria Democràtica als museus de les Illes Balears, i prioritza els espais de titularitat estatal gestionats per la CAIB, per dipositar-hi els elements i vestigis inventariats al Cens de símbols, perquè deixin de ser objectes d’exaltació franquista i es converteixin en béns museïtzats, degudament explicats i contextualitzats, per entendre i explicar un període tràgic de la nostra història recent. 

Donada la particularitat de la base del monument de l’Esplanada de Maó, construïda amb blocs de pedra espoliats de Cornia Nou i d’altres talaiots, aquestes restes arqueològiques haurien de ser retornades al seu lloc d’origen. Resulta impossible la seva restitució exacta als monuments i la col·locació que tenien quan van ser espoliades, però es podrien col·locar totes juntes a un indret proper al talaiot oest de Cornia Nou, acompanyats d’un plafó informatiu que expliqui i que interpreti les vicissituds per les quals han passat aquests blocs de pedra, i d’aquesta manera també contribueixi a conscienciar la ciutadania sobre les agressions contra el patrimoni històric que a vegades han perpetrat fins i tot les pròpies administracions públiques.

Es tracta, en definitiva, de donar compliment a l’esperit i la lletra de la Llei 2/2018, tot garantint que els espais de convivència siguin espais per a la cultura democràtica i la concòrdia (art. 1.3). Correspon al Govern de l’Estat Espanyol, en exercici de les seves competències (art. 25), l’inici de les mesures necessàries per procedir a la retirada del monument franquista de l’Esplanada de Maó.

Notícies relacionades