Un model turístic resilient

Ja va passar l’estiu passat i enguany està tornant a passar. Menorca resisteix la crisi mundial del turisme molt millor que altres destins propers. I per què passa això? Perquè el model turístic de Menorca està més ben adaptat als temps que corren i als temps que vénen, dels que la pandèmia no és més que un botó de mostra. El canvi climàtic, la crisi del combustible fòssil, els canvis en la mobilitat, l’auge del teletreball i la possibilitat de noves crisis sanitàries apunten cap a destins familiars, més tranquils, amb oferta d’allotjament diversificada, amb establiments de mida més petita, on la qualitat de vida és una actiu rellevant, amb espais verges i amb potencialitats de turisme actiu i cultural.

La paradoxa és que els que han estat defensant aquest model en els darrers anys han estat titllats repetidament de turismofòbics per una dreta miop. Per tant, la suposada turismofòbia hauria salvat el turisme a Menorca, l’hauria fet més sostenible, competitiu i resilient. I, per ser justos, no només ha estat cosa de militants i activistes ecologistes. A Menorca hi ha diversos hotelers, i empresaris turístics en general, que han estat fent les coses bé, en la direcció correcta, també des de fa molts anys. Que han apostat per la sostenibilitat, per l’estalvi, per l’eficiència energètica i per la qualitat i que han comercialitzat la seva oferta de forma congruent amb el context d’una reserva de la biosfera. S’ha de dir, a risc de ser titllat de xovinista, que aquests empresaris han estat en general empresaris menorquins o molt integrats en la societat menorquina. Empresaris que han defugit del guany a curt termini i han entès que si a Menorca li anava bé, a ells els aniria bé.

No fa tant de temps -de fet, en fa molt poc- encara podíem llegir a les columnes d’opinió del diari Menorca lamentacions per tenir menys ocupació hotelera que Eivissa, per tenir un PIB que era el que creixia menys de Balears, per tenir menys creació de llocs de feina que Mallorca o Eivissa. Llocs de feina, val a dir-ho, precaris i de salaris baixos, incapaços de fer front al pagament del lloguer d’un habitatge digne i amb nul·la capacitat contributiva. Algú hauria d’explicar quin avantatge suposa atraure molts treballadors de fora si després no se’ls pots garantir un habitatge digne o no es pot finançar la despesa social que els correspon.

Ara el gran repte és, d’una banda, continuar limitant el creixement -tant de places, com d’ocupació del territori i de la làmina d’aigua- per salvaguardar aquest model que s’ha demostrat resistent i resilient. D’altra banda, també cal limitar els excessos i la saturació per fer compatible l’activitat turística i el benestar dels residents. Un polític d’un partit d’esquerres, d’aquests que es pensen que abans que ells l’esquerra no existia, m’etzibava fa un parell d’anys: “la classe treballadora britànica també té dret a fer vacances!”, atribuint un tint elitista al meu discurs. Amb tota la meva solidaritat envers la classe treballadora de tot el món, el que està clar és que Menorca no pot garantir una plaça turística a tothom. Està ple de destins que han apostat per un tipus de turisme massiu, del low cost i del tot inclòs. Menorca, simplement, no s’ho pot permetre. Per unes limitacions físiques evidents i per una estratègia assenyada i ancestral consistent a no posar tots els ous al mateix paner.

Tenim un poder limitat per gestionar el nostre propi destí. Però tenim alguns instruments: el Pla Territorial Insular, la Llei de Menorca Reserva de la Biosfera i la incidència en les lleis que fa el Parlament de les Illes Balears. Tres àmbits en els que Més per Menorca treballa intensament i de forma coordinada per preservar la Menorca que estimam, la Menorca que el menorquinisme social i polític ha defensat en els darrers quaranta anys i que ara resulta que és també la Menorca que ens fa tenir prestigi com a destí turístic d’excel·lència.

Josep Castells Baró

Portaveu de Més per Menorca al Parlament