Menorca Talaiòtica: fer els deures, obrir nous camins

[Article publicat al Diari Menorca el 29 de juliol de 2021]

En el llarg camí cap a la inscripció de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial de la UNESCO, amb pocs dies de diferència s’han produït tres avanços que resumeixen molt bé el sentit de tot aquest projecte. Em referesc, per ordre cronològic, a l’obertura d’un centre de recepció de visitants a Rafal Rubí, a l’aprovació del Pla de gestió de Menorca Talaiòtica, i a la creació de l’Agència Menorca Talaiòtica.

Aquests tres fets ens mostren cap a on volem anar (el “per a què”), la planificació de totes les accions que s’han de dur a terme (el “com”), i l’instrument organitzatiu que ha de coordinar aquests projectes (el “qui”).

Comencem pel Pla de gestió. Es tracta d’un document extens, de caràcter tècnic, exigit per la UNESCO. Per a la candidatura de 2017 es va decidir que aquest pla fos un capítol del Pla general de patrimoni històric de Menorca, i açò no va ser acceptat. La recomanació cinquena de l’informe d’ICOMOS ens ho deixava ben clar: s’ha de crear un Pla de gestió específic, que ha d’incloure les directrius en conservació, manteniment, investigació, visites, i la promoció d’un turisme responsable. El Pla de gestió que hem aprovat ha estat supervisat per la comissió permanent de la candidatura, per un grup internacional d’assessors, i validat pel Ministeri de Cultura. Es tracta d’un compromís davant la UNESCO, però és sobretot una eina pràctica que defineix com treballarem amb el patrimoni arqueològic de Menorca d’ara endavant.

El mateix dia que aprovàvem aquest Pla de gestió també aprovàvem la creació de l’Agència Menorca Talaiòtica. Es tracta, novament, d’una exigència de la UNESCO, basada en la recomanació quarta d’ICOMOS: s’ha de crear una estructura de gestió que sigui la responsable de la coordinació del bé proposat i de la implementació eficaç del pla de gestió. L’estructura d’aquest òrgan respon fidelment a les recomanacions del Comitè de Patrimoni Mundial de la UNESCO: l’ens de gestió ha de tenir un espai de participació (el Consell Social), un òrgan de supervisió científica (el Consell Científic), i en el nostre cas, com que molts dels béns són propietat privada, un fòrum que aglutini els propietaris i gestors d’aquests béns, que estarà representat dins l’Agència a través del Consell Social, a més de la interlocució directa amb el Consell Insular.

La direcció d’aquesta Agència ha de recaure en personal tècnic, seguint les directrius de la UNESCO, de cap manera pot estar dirigida per un càrrec polític: si ho féssim, posant per exemple el Director Insular de Cultura del Consell, aniríem tot dret cap al fracàs, perquè davant ICOMOS i l UNESCO no semblaria gaire seriós que tot l’organigrama de gestió d’un bé tan complex, en termes tècnics i científics, fos regit exclusivament per polítics. Les seves directrius requereixen que es tracti d’una direcció tècnica. En tot cas, es pot proveir a través d’un funcionari de carrera, o d’un contracte d’alta direcció. S’ha optat per la segona opció per garantir que la direcció estigui vinculada al desenvolupament d’un projecte de gestió per uns anys, i que es pugui renovar i substituir.

Tot açò apuntala fermament la nostra candidatura per assolir l’èxit l’any que ve. Però què passaria si la UNESCO tornàs a dir que el projecte no està madur i que cal revisar-la de nou? Té sentit posar en marxa tot açò ara?

Tots els experts, i el propi Ministeri de Cultura, ens adverteixen que no totes les candidatures són tractades de la mateixa manera: amb els països amb poc patrimoni mundial declarat o els menys desenvolupats, la UNESCO és molt menys exigent que amb els estats que tenen ja molt de patrimoni mundial, com és el cas d’Espanya, el tercer del món en número de béns inscrits. Açò vol dir que a nosaltres no se’ns exigeix només que tinguem un bon pla i un organisme correcte de gestió, sinó que ja els hem de tenir en funcionament quan ens presentem davant l’examen de la UNESCO. No has de dir només què faràs en el futur, sinó que has de demostrar que ja ho estàs fent ara.

Per açò, la pregunta sobre què passaria amb el pla de gestió i amb l’Agència Menorca Talaiòtica si l’any que ve no som declarats patrimoni mundial, té una resposta simple i directa: els hem de posar en marxa ara, i hem de garantir la seva continuïtat en qualsevol cas. Perquè, seguint el bell poema Ítaca, de Konstantinos Kavafis, hem après que més important que la meta és el camí. La inscripció de Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial serà una gran fita, però el progrés i els avanços en la bona gestió del patrimoni arqueològic de Menorca que hem fet aquests anys no han de decaure, passi el que passi, sinó que hem de garantir la seva continuïtat.

I tot açò, per a què? Per moltes, moltíssimes raons, però aquí en voldria destacar una, vinculada a l’obertura del centre de recepció de visitants de Rafal Rubí. Sempre ens omplim la boca amb la diversificació econòmica, però què volem dir realment? Si algú pensa en una gran alternativa global que prengui el relleu al monocultiu turístic de sol i platja, cauria de grapes en el mateix error del model econòmic que la Covid ens ha mostrat que era un perill: posar tots els ous dins el mateix paner mai no és bo.

Diversificació vol dir que Menorca ha de ser capaç de generar el màxim d’activitat econòmica i d’ocupació de qualitat en el màxim de sectors possibles. Està clar que el sector cultural, en totes les seves manifestacions, i en particular la gestió del patrimoni històric i del turisme cultural associat a l’arqueologia, no es poden plantejar com la gran alternativa al turisme de masses de sol i platja. Però sí que són un nínxol que està just als inicis, i que, junt amb altres, pot generar nova economia i nous llocs de treball. L’obligació del Consell Insular és fer les inversions necessàries per propiciar i estimular el sorgiment de projectes econòmics que apostin per aquest sector.

Per açò hem de saludar com una gran notícia la nova aposta d’una empresa per engegar un projecte de visites a les navetes de Rafal Rubí, afegint-se a altres llocs privats que ja ho fan, com Torralba d’en Salort o Talatí de Dalt. I aquí és del tot necessari fer un comentari sobre la crítica absurda de si per entrar aquests llocs hem de pagar una entrada: és clar que sí! Per anar a un concert o a una obra de teatre no discutim que hem de pagar. Idò, per visitar un jaciment arqueològic en condicions, també: necessitam algú que en faci el manteniment, la neteja, la vigilància, i algú que ens rebi i ens ho expliqui. Persones i empreses que faran de la cultura la seva feina, la seva activitat econòmica. Com també és interessant que una empresa cervesera de Sant Climent hagi creat la cervesa Talaiòtica, o que una empresa vinatera de Ciutadella hagi triat una Taula com a logo, i com la forma de l’edifici on tenen la bodega. No crec que ningú amb dos dits de seny pugui creure que açò és dolent.

En resum: estam fent els deures exigits per la UNESCO per presentar-nos l’any que ve amb el màxim de garanties per arribar a la meta de la inscripció com a patrimoni mundial. Però, ja ho hem dit, més important que la meta és el camí, i més important encara és obrir nous camins. Tot el que hem fet fins ara les administracions públiques per millorar la gestió del patrimoni, i l’aposta de distintes empreses de distints sectors econòmics per fer-se seva la candidatura i apostar per Menorca, és el camí per on val la pena trescar.